Lluís M. Segrelles
Desesperança. Aquest és el mot que vaig buscar, desesperat com estava de no trobar res. I vaig trobar.
Curiosament, les referències a l’esmentada parauleta em van dur cap a dos pobles germans, cap a dos pobles que, de manera distinta, pateixen: al País Basc i a Occitània. Del primer, hi vaig trobar articles que en parlaven del terrorisme. Del segon, l’ús literari d’una paraula que ens pot fer pensar en un poble germà del català, amb una llengua germana de la nostra, però que han patit i pateixen un centralisme furibund, del qual en vaig ser jo testimoni l’estiu passat, a Carcassona. En eixir de l’oficina de turisme comentava als meus acompanyants l’escena amb què m’havia trobat, en preguntar al jove i amable informador sobre els pobles que encara parlaven occità i català. Mentre que el català, per a ell, tenia consideració de llengua, i em va informar de visites guiades al castell que es feien en català, pel que fa a l’occità, la seua amabilitat es va transformar en menyspreu cap al “patois”, que, segons ell, “ja no parlava ningú”. Com us dic, davant d’un semàfor comentava el fet en veu alta, quan un ciutadà d’aquella república es va atrevir a intervindre en la nostra conversa sense demanar permís, però afirmant que el que deia l’informador turístic era veritat. I m’ho va repetir en castellà: “¡es verdad! ”.
No estàvem massa convençuts, perquè el nostre viatge havia inclòs el pas per la Provença, per l’Alta Provença, per les valls piemonteses de Pinheròl... i havíem vist els rètols dels pobles subtitulats en occità. I al Llenguadoc, ben a prop de Carcassona mateixa, i també camí dels Pirineus havíem vist cartells que anunciaven festivals i actuacions de grups occitans.
Vam tornar, però, sense haver escoltat ni una sola paraula de la nostra llengua germana.
I ara, a casa, resulta ben curiós com els links i els clics i els hipervincles ens havien portat, de colp i volta, cap on menys ens podíem pensar. I els resultats no han sigut gens decebedors. Furgant furgant, clicant clicant... m’he pogut fer una idea més clara d’aqueix país que havent-lo visitat com un guiri qualsevol.
Per anar fent boca podeu començar per una pàgina de “Montpelhièr e alhors”: Occitania viu au present. No us atabaleu i aneu link rere link veient-los tots, que no tenen desperdici: els omnipresents trobadors, la història dels càtars, les disquisicions lingüístiques... Hi ha, però pàgines com la Ciutat Occitana que compaginen les dades amb els productes de la terra i de la seua gent, i la possibilitat de comprar-los des de casa: senyeres, discos, llibres...
”La fe sens òbras mòrta es” és l’encertat encapçalament d’una altra web (l’Occitània de A a Z) on podreu gaudir de temes lingüístics, gastronòmics, lectures, cançons.. i conéixer l’ocell dels occitans. Però si parlem de llengua, no hi ha cap altra com la lenga occitana, amb atles, diccionaris, estudis dialectals, noms, prenoms i topònims. També podeu consultar la poc atractiva pàgina de l’Institut d’Estudis Occitans, que, amb diferents seus arreu d’Oc, ofereix les seues activitats. O la que, en francés (tot un símptoma), ofereixen des del Quebec canadenc Els occitans d’Amèrica.
Perquè les pàgines més actuals apareixen sovint en occità, francés i anglés, i, algunes en italià també. La millor, al meu parer, és la completíssima d’OccitaNet. Imprescindible. I, per acabar, podeu conéixer alguns dels mitjans de comunicació que fan de l’occità la seua llengua: Ràdio País, i la moderna Oc-TV.Net.
No oblideu tampoc la visita a l’edició de Vilaweb Bordèu, que recull informació del País d’Oc.
La Vall d’Albaida, 2 de març de 2002.
dissabte, 28 de juliol del 2007
COSTUMS IRREVERENTS / 4- Dos conceptes de globalització i un sol món
Lluís M. Segrelles
És un tema complicat el de l’anomenada globalització, o mundialització, que també n’hi ha qui ho anomena així. Per sort ja hi ha persones que ho estan treballant des de fa temps, i a hores d’ara, amb Internet tenim possiblement l’exemple més pràctic d’un fenomen que existeix realment.
Una primera aproximació ens ha de fer veure que n’hi ha almenys dues posicions diferents, ben oposades, i que a principis de febrer d’enguany s’han reunit al mateix temps, però a dos llocs diferents: a Nova York i a Porto Alegre. D’alguna manera s’han fet ben paleses les distàncies.
Als EUA s’han reunit amb totes les mesures de seguretat que us pugueu imaginar el Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum), que ha recollit les veus dels rics i poderosos del planeta, enguany amb aportacions no sé si anecdòtiques de Bono, el cantant d’U-2, o del bisbe africà Desmond Tutu, que almenys han dut a les oïdes sovint sordes del poder capitalista establert les justes demandes dels pobres del planeta, dels afectats negativament per aquesta economia. No hi han faltat un assidu Jordi Pujol, l’otanista Javier Solana, i ministres espanyols del PP, a banda dels polítics ianquis, Bill Gates, etc. Com a símptoma d’aquesta visió econòmica i tecnològica del món la pàgina web apareix només en anglés, sense cap concessió a la resta de cultures.
A Porto Alegre, sota el ja conegut i explícit lema d’“Un altre món és possible” s’han aplegat en aquest 2002 milers de participants del Fòrum Social Mundial (FSM). Enguany, i la web resulta perfectament identificable, les aportacions s’han estructurat sobre dos eixos fonamentals: “Una altra visió” (La globalització i els seus efectes analitzats per aquells que resisteixen), i “Un altre món” (Alternatives per a una transformació social a tot el planeta). Del primer bloc hi podem esmentar les anàlisis que realitzen les Mares de la Plaza de Mayo, Saramago, Pierre Bourdieu o Ignacio Ramonet. A les aportacions constructives hi ha, entre d’altres, les de James Petras, Salvatore Cannavó, Zaira Machado, o els Moviments socials al FSM. Els temes tractats al Fòrum social 2002, plens de continguts, han girat al voltant de la producció de riqueses i l’accés a elles, la societat civil i els espais públics i el poder polític i l’ètica. Hi ha hagut seminaris d’anàlisi general del capitalisme i d’un món sense guerres és possible. I cal destacar, perquè així ho fan els organitzadors com a mostra de la importància que li concedeixen, la I Roda Internacional de la Informació Independent. Un detall que posa en evidència aquesta visió plural, contraposada a l’unitarisme uniformitzador del capitalisme, és que la pàgina web apareix en sis idiomes diferents.
Hi ha, però, d’altres webs que tracten d’estructurar, analitzar, reflexionar, proposar... aspectes sobre la globalització. Són webs denses, però que ens poden aportar, si ens ho prenem amb tranquil·litat, una visió general del tema. De les moltes que hi ha, m’atrevisc a suggerir-vos les següents, que a més estan en la nostra llengua: l’Observatori de la globalització creat per la Universitat de Barcelona; la globalització i la mundialització a debat, que inclou un dossier informatiu del Seminari d'Educació per a la Pau de Badalona, i materials didàctics ben útils per al professorat i els moviments socials de l’ONG SodePau; La globalització, de Josep F. Mària i Serrano; i el monogràfic que la publicació Lluita dedica a la Globalització i restricció de llibertats.
Vinga, a llegir.
La Vall d’Albaida, 16 de febrer de 2002.
És un tema complicat el de l’anomenada globalització, o mundialització, que també n’hi ha qui ho anomena així. Per sort ja hi ha persones que ho estan treballant des de fa temps, i a hores d’ara, amb Internet tenim possiblement l’exemple més pràctic d’un fenomen que existeix realment.
Una primera aproximació ens ha de fer veure que n’hi ha almenys dues posicions diferents, ben oposades, i que a principis de febrer d’enguany s’han reunit al mateix temps, però a dos llocs diferents: a Nova York i a Porto Alegre. D’alguna manera s’han fet ben paleses les distàncies.
Als EUA s’han reunit amb totes les mesures de seguretat que us pugueu imaginar el Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum), que ha recollit les veus dels rics i poderosos del planeta, enguany amb aportacions no sé si anecdòtiques de Bono, el cantant d’U-2, o del bisbe africà Desmond Tutu, que almenys han dut a les oïdes sovint sordes del poder capitalista establert les justes demandes dels pobres del planeta, dels afectats negativament per aquesta economia. No hi han faltat un assidu Jordi Pujol, l’otanista Javier Solana, i ministres espanyols del PP, a banda dels polítics ianquis, Bill Gates, etc. Com a símptoma d’aquesta visió econòmica i tecnològica del món la pàgina web apareix només en anglés, sense cap concessió a la resta de cultures.
A Porto Alegre, sota el ja conegut i explícit lema d’“Un altre món és possible” s’han aplegat en aquest 2002 milers de participants del Fòrum Social Mundial (FSM). Enguany, i la web resulta perfectament identificable, les aportacions s’han estructurat sobre dos eixos fonamentals: “Una altra visió” (La globalització i els seus efectes analitzats per aquells que resisteixen), i “Un altre món” (Alternatives per a una transformació social a tot el planeta). Del primer bloc hi podem esmentar les anàlisis que realitzen les Mares de la Plaza de Mayo, Saramago, Pierre Bourdieu o Ignacio Ramonet. A les aportacions constructives hi ha, entre d’altres, les de James Petras, Salvatore Cannavó, Zaira Machado, o els Moviments socials al FSM. Els temes tractats al Fòrum social 2002, plens de continguts, han girat al voltant de la producció de riqueses i l’accés a elles, la societat civil i els espais públics i el poder polític i l’ètica. Hi ha hagut seminaris d’anàlisi general del capitalisme i d’un món sense guerres és possible. I cal destacar, perquè així ho fan els organitzadors com a mostra de la importància que li concedeixen, la I Roda Internacional de la Informació Independent. Un detall que posa en evidència aquesta visió plural, contraposada a l’unitarisme uniformitzador del capitalisme, és que la pàgina web apareix en sis idiomes diferents.
Hi ha, però, d’altres webs que tracten d’estructurar, analitzar, reflexionar, proposar... aspectes sobre la globalització. Són webs denses, però que ens poden aportar, si ens ho prenem amb tranquil·litat, una visió general del tema. De les moltes que hi ha, m’atrevisc a suggerir-vos les següents, que a més estan en la nostra llengua: l’Observatori de la globalització creat per la Universitat de Barcelona; la globalització i la mundialització a debat, que inclou un dossier informatiu del Seminari d'Educació per a la Pau de Badalona, i materials didàctics ben útils per al professorat i els moviments socials de l’ONG SodePau; La globalització, de Josep F. Mària i Serrano; i el monogràfic que la publicació Lluita dedica a la Globalització i restricció de llibertats.
Vinga, a llegir.
La Vall d’Albaida, 16 de febrer de 2002.
COSTUMS IRREVERENTS / 3- El sisé sentit
Lluís M. Segrelles
Ja fa mesos que em va rondinant pel cap parlar d’aquest sentit tan nomenat i donat per impossible, però va ser aquest cap de setmana passat quan, en oir el professor Rafael Garcia al Primer Encontre de la Banda Comarcal de la Vall d’Albaida, ho vaig veure més clar. O no, ara que ho pense.
Fins aqueix moment m’havia deixat dur per la meua intuïció, això que alguns anomenen amb el nom de “sisé sentit”. El sisé sentit és aquell que et diu que tens una col·laboració per a Vilaweb Ontinyent, pendent de publicar des d’aquest estiu. Després d’escoltar el professor Garcia, expert en la tècnica Alexànder, de la qual seria molt extens allargar-me ací, em vaig convéncer del que ell definia com a “sisé sentit”: la quinestèsia, una cosa així com l’equilibri corporal i la consciència del moviment.
Unflat de sapiència m’encare a l’ordinador, la temptació d’Internet sura en l’ambient. I jo, home de poca fe, em deixe guanyar. Busque el Google perquè em deixe buscar. I pose les dues maleïdes paraules en alguns idiomes reconeixibles. Sorprenent!
La major part de les pàgines parlen de la pel·lícula The Sixth Sense (1999), de M. Night Shyamalan, amb Bruce Willis, Olivia Williams i Toni Collette. És la del xiquet d’ulls robòtics que diu allò de “veo muertoooos...”. Res de bo, xe: màrqueting.
Seguisc la meua particular visita virtual al tema i a continuació, caram! Calam! Sex Appeal Instantani! Quin tema més suggestiu: una passada de feromones que, segons la web “són substàncies químiques inodores que el nostre cos produeix i que tenen com única missió afectar el nostre comportament sexual i atraure el sexe oposat. Són captats per l’òrgan vomeronasal (OVN), allotjat a les nostres narius, i nomenat també com el sisé sentit”. Tants anys seguint el tema i, vaja, açò té nassos!
Quan ja tinc clar això dels nassos, entropesse amb una plana, la de Mujer Actual, que redell, em parla de la sordesa i de l’oïda. Com quedem? I de títol “Sobreviure amb el sisé sentit”. Quasi res porta el diari!
I ens arromanguem: la següent diu que “El mètode a través del qual podem sentir i experimentar el món per venir es diu ‘La saviesa de la Càbala’”. I cavil·lós, cavil·le. La següent em parla d’Estèfano, que tenia sis sentits i que va nàixer a Palerm, i que va morir desgraciat. Com tants altres que en tenen cinc a tot estirar, i com aquells altres que tenen poc de sentit. I l’anomenada 6 sentits m’ho aclareix: “conforme al cor de Déu”. Al·leluia!
Eufòric d’emoció òbric la finestreta i xantatatxan!!! Finalment la cosa degenera: ara va de Mascotes i sisé sentit. Decidisc aturar-me.
Quinestèsia, pel·lícules, sexe i nassos, oïda, Càbala, mort i Déu, gossos...
El meu sisé sentit em diu que açò ja s’allarga un poc més que el que la paciència del lector internàutic suporta. O no?
La Vall d’Albaida, 11 de febrer de 2002.
Ja fa mesos que em va rondinant pel cap parlar d’aquest sentit tan nomenat i donat per impossible, però va ser aquest cap de setmana passat quan, en oir el professor Rafael Garcia al Primer Encontre de la Banda Comarcal de la Vall d’Albaida, ho vaig veure més clar. O no, ara que ho pense.
Fins aqueix moment m’havia deixat dur per la meua intuïció, això que alguns anomenen amb el nom de “sisé sentit”. El sisé sentit és aquell que et diu que tens una col·laboració per a Vilaweb Ontinyent, pendent de publicar des d’aquest estiu. Després d’escoltar el professor Garcia, expert en la tècnica Alexànder, de la qual seria molt extens allargar-me ací, em vaig convéncer del que ell definia com a “sisé sentit”: la quinestèsia, una cosa així com l’equilibri corporal i la consciència del moviment.
Unflat de sapiència m’encare a l’ordinador, la temptació d’Internet sura en l’ambient. I jo, home de poca fe, em deixe guanyar. Busque el Google perquè em deixe buscar. I pose les dues maleïdes paraules en alguns idiomes reconeixibles. Sorprenent!
La major part de les pàgines parlen de la pel·lícula The Sixth Sense (1999), de M. Night Shyamalan, amb Bruce Willis, Olivia Williams i Toni Collette. És la del xiquet d’ulls robòtics que diu allò de “veo muertoooos...”. Res de bo, xe: màrqueting.
Seguisc la meua particular visita virtual al tema i a continuació, caram! Calam! Sex Appeal Instantani! Quin tema més suggestiu: una passada de feromones que, segons la web “són substàncies químiques inodores que el nostre cos produeix i que tenen com única missió afectar el nostre comportament sexual i atraure el sexe oposat. Són captats per l’òrgan vomeronasal (OVN), allotjat a les nostres narius, i nomenat també com el sisé sentit”. Tants anys seguint el tema i, vaja, açò té nassos!
Quan ja tinc clar això dels nassos, entropesse amb una plana, la de Mujer Actual, que redell, em parla de la sordesa i de l’oïda. Com quedem? I de títol “Sobreviure amb el sisé sentit”. Quasi res porta el diari!
I ens arromanguem: la següent diu que “El mètode a través del qual podem sentir i experimentar el món per venir es diu ‘La saviesa de la Càbala’”. I cavil·lós, cavil·le. La següent em parla d’Estèfano, que tenia sis sentits i que va nàixer a Palerm, i que va morir desgraciat. Com tants altres que en tenen cinc a tot estirar, i com aquells altres que tenen poc de sentit. I l’anomenada 6 sentits m’ho aclareix: “conforme al cor de Déu”. Al·leluia!
Eufòric d’emoció òbric la finestreta i xantatatxan!!! Finalment la cosa degenera: ara va de Mascotes i sisé sentit. Decidisc aturar-me.
Quinestèsia, pel·lícules, sexe i nassos, oïda, Càbala, mort i Déu, gossos...
El meu sisé sentit em diu que açò ja s’allarga un poc més que el que la paciència del lector internàutic suporta. O no?
La Vall d’Albaida, 11 de febrer de 2002.
COSTUMS IRREVERENTS / 2- Ximo Sanchis
Lluís M. Segrelles
Bonhomia. Potser cap altra paraula com aquesta sintetitze millor el sentiment que provoca aquest xicon muntaverní en tots aquells que el coneixem de fa temps, i amb el qual hem compartit o compartim encara algun aspecte, afició, treball o conversa de les nostres vides. A un País com el nostre, on els homenatges necròfils són la norma, que una nit, entre setmana, acudisquen una cinquantena de persones a felicitar-lo pels quaranta tacos que complia aqueix dia, són tot un símptoma del que us dic. Això va ser la nit del 30 de gener per ser més exactes, a la Tasca Jazz de Montaverner. Ell va vindre enganyat, però els altres, hi férem per estar, i de molt bon grat. A sa mare, la tia Carmen, encara em sembla que li sent repetir una i altra vegada: “Açò, mira que és fort!”.
Companys i companyes del treball, del Palomar, d’Alfafara o de Guadasséquies. Amics d’infantesa, com a fester de Sant Blai, de les Festes Majors o de qualsevol altra festa de Montaverner. Amics de mili, vinguts de la Valldigna, i deixant dona i xiquets malalts. Amics de música, de l’antiga Agrupació Musical o de la nova Banda Artístico-Cultural. Amics del Grup de Danses, del cor de l’església. De la filà Al-Zaraques...
Ben poquius hi van faltar. I ben que els va doldre als que no van poder acudir.
Ben poques persones com Ximo han fet tant i tan desinteressadament pels altres. Tan pocs com ell mereixen un homenatge íntim, sincer, amical. Potser alguns, de fora de Montaverner, el conegueu també, perquè per feina, actuacions de bandes o gestionant escoles de música, ell ha estat en tot. És un d’aqueixos valldalbaidins que, des de l’anonimat, han anat i van construint un poble i una comarca, amb tota la bona fe, fent el millor que saben el que poden. O més. Perquè bona cosa de vegades alguns li ho hem dit: “Xe! No treballes tant!”. I ell, fent-nos més aïnes poc de cas, ha continuat deixant-se la pell: en la Diada Musical, per exemple.
La nit, a banda de l’àpat, va ser propícia per recordar allò que teníem en comú: entre tots havíem enllestit un parell d’àlbums de fotos recollides de tots els amics i amigues. No importava que a la foto apareguera Ximo en segon terme. L’important era recordar en flaix black fotogràfics un instant de tantes vides compartides. I de tantes maneres de pensar.
Ben premonitòria resultava la primera foto d’un Ximo ben menut, a cavall del bombo que son pare tocava a la banda de música. Ell, al llarg de tota la seua vida, després ha tocat el tabal, el bombo, els plats, els timbals, el trombó, la tuba, la guitarra... Tota una vida dedicada a la música. I encara li queda molta corda.
Sé segur que a cada poble, a cada barri de la Vall d’Albaida, hi ha persones com Ximo Sanchis. A què esperem per retre’ls un merescut homenatge?
La Vall d’Albaida, 31 de gener de 2002.
Bonhomia. Potser cap altra paraula com aquesta sintetitze millor el sentiment que provoca aquest xicon muntaverní en tots aquells que el coneixem de fa temps, i amb el qual hem compartit o compartim encara algun aspecte, afició, treball o conversa de les nostres vides. A un País com el nostre, on els homenatges necròfils són la norma, que una nit, entre setmana, acudisquen una cinquantena de persones a felicitar-lo pels quaranta tacos que complia aqueix dia, són tot un símptoma del que us dic. Això va ser la nit del 30 de gener per ser més exactes, a la Tasca Jazz de Montaverner. Ell va vindre enganyat, però els altres, hi férem per estar, i de molt bon grat. A sa mare, la tia Carmen, encara em sembla que li sent repetir una i altra vegada: “Açò, mira que és fort!”.
Companys i companyes del treball, del Palomar, d’Alfafara o de Guadasséquies. Amics d’infantesa, com a fester de Sant Blai, de les Festes Majors o de qualsevol altra festa de Montaverner. Amics de mili, vinguts de la Valldigna, i deixant dona i xiquets malalts. Amics de música, de l’antiga Agrupació Musical o de la nova Banda Artístico-Cultural. Amics del Grup de Danses, del cor de l’església. De la filà Al-Zaraques...
Ben poquius hi van faltar. I ben que els va doldre als que no van poder acudir.
Ben poques persones com Ximo han fet tant i tan desinteressadament pels altres. Tan pocs com ell mereixen un homenatge íntim, sincer, amical. Potser alguns, de fora de Montaverner, el conegueu també, perquè per feina, actuacions de bandes o gestionant escoles de música, ell ha estat en tot. És un d’aqueixos valldalbaidins que, des de l’anonimat, han anat i van construint un poble i una comarca, amb tota la bona fe, fent el millor que saben el que poden. O més. Perquè bona cosa de vegades alguns li ho hem dit: “Xe! No treballes tant!”. I ell, fent-nos més aïnes poc de cas, ha continuat deixant-se la pell: en la Diada Musical, per exemple.
La nit, a banda de l’àpat, va ser propícia per recordar allò que teníem en comú: entre tots havíem enllestit un parell d’àlbums de fotos recollides de tots els amics i amigues. No importava que a la foto apareguera Ximo en segon terme. L’important era recordar en flaix black fotogràfics un instant de tantes vides compartides. I de tantes maneres de pensar.
Ben premonitòria resultava la primera foto d’un Ximo ben menut, a cavall del bombo que son pare tocava a la banda de música. Ell, al llarg de tota la seua vida, després ha tocat el tabal, el bombo, els plats, els timbals, el trombó, la tuba, la guitarra... Tota una vida dedicada a la música. I encara li queda molta corda.
Sé segur que a cada poble, a cada barri de la Vall d’Albaida, hi ha persones com Ximo Sanchis. A què esperem per retre’ls un merescut homenatge?
La Vall d’Albaida, 31 de gener de 2002.
COSTUMS IRREVERENTS / 1- Tinc una ràdio
A Pierre Bourdieu, per obrir-nos els ulls
Lluís M. Segrelles
Com cada matí, carregat amb les lleganyes necessàries, òbric primer un ull, després l’altre, me’n vaig cap a la cuina i, de camí, allargue la mà i encenc un aparell de ràdio de certa edat que creia meu.
Ja fa dies, però, que la màquina, lluny de connectar-me amb la realitat del món exterior, abans de llançar-me a l’asfalt, no fa el que jo li mane. Normalment pose –posava, millor dit– una emissora més o menys progre, d’aquelles que t’ajuda a entendre les coses, a pensar un poquet. Un poquet, no siga que ens rebotem i antiglobalitzem en excés.
La meua –meua?– ràdio últimament aprofita que no estic en condicions de donar-li una resposta correcta en el moment precís, i, jas!, a poc a poc, com qui no vol, em canvia d’emissora. Mentre, una vegada, l’erràtic dial dimissionari d’informació es va transformar en la música canyera i desvetladora de Ràdio 3, em vaig conformar i vaig pensar en una altra manera de despertar-se.
Quan a l’endemà, qui va aparéixer va ser la inaudita (per cada vegada menys escoltada) veu de Ràdio 9, ho vaig assumir amb una certa resignació pedagògica: ja posats, doncs mira, ens assabentarem de noves maneres de destrossar els pronoms febles.
Un altre dia, en el moment de llavar-me la cara amb aigua freda, l’epidermis se’m glaçava mentre només sentia parlar de no-sé-quin congrés de sí-que-sé-quin partit que sembla que acaba de descobrir un continent i un patrioterisme constitucional, ja que fa anys no el conegueren. Tant de gust.
Despús-ahir la cosa anava pujant de color, i m’ho vaig plantejar primer amb sorpresa, però després amb estoïcisme: indefens com estava en el moment en què encetava la dutxa, l’emissió que eixia per aquells altaveus era, ni més ni menys, que una retransmissió radiofònica d’una missa en llatí!! Aquella aparició d’ultratomba radiofònica em va acompanyar durant tota l’ensabonada, la rentada i la torcada.
Ahir, mentre estava a l’excusat –i no és excusa, cregueu-me– , qui em va atacar l’oïda enxampant-me indefens? Doncs el centralisme, com sona. En el moment de la cèlebre desconnexió, en compte de l’emissora de la rodalia, la publicitat i la informació proposada era de Madrid! No de la resta de la Comunidàs: de Madrís.
Hui, tranquil·lament, he desdejunat sense ensurts mediàtics, he decidit reballar la vella ràdio espanyola i acudir a un gran magatzem per fer-me amb un lloro digital que no s’insubordine i no emeta femta, que ja no tenim l’oïda per a tanta pudor hertziana.
La Vall d’Albaida, 25 de gener de 2002.
Lluís M. Segrelles
Com cada matí, carregat amb les lleganyes necessàries, òbric primer un ull, després l’altre, me’n vaig cap a la cuina i, de camí, allargue la mà i encenc un aparell de ràdio de certa edat que creia meu.
Ja fa dies, però, que la màquina, lluny de connectar-me amb la realitat del món exterior, abans de llançar-me a l’asfalt, no fa el que jo li mane. Normalment pose –posava, millor dit– una emissora més o menys progre, d’aquelles que t’ajuda a entendre les coses, a pensar un poquet. Un poquet, no siga que ens rebotem i antiglobalitzem en excés.
La meua –meua?– ràdio últimament aprofita que no estic en condicions de donar-li una resposta correcta en el moment precís, i, jas!, a poc a poc, com qui no vol, em canvia d’emissora. Mentre, una vegada, l’erràtic dial dimissionari d’informació es va transformar en la música canyera i desvetladora de Ràdio 3, em vaig conformar i vaig pensar en una altra manera de despertar-se.
Quan a l’endemà, qui va aparéixer va ser la inaudita (per cada vegada menys escoltada) veu de Ràdio 9, ho vaig assumir amb una certa resignació pedagògica: ja posats, doncs mira, ens assabentarem de noves maneres de destrossar els pronoms febles.
Un altre dia, en el moment de llavar-me la cara amb aigua freda, l’epidermis se’m glaçava mentre només sentia parlar de no-sé-quin congrés de sí-que-sé-quin partit que sembla que acaba de descobrir un continent i un patrioterisme constitucional, ja que fa anys no el conegueren. Tant de gust.
Despús-ahir la cosa anava pujant de color, i m’ho vaig plantejar primer amb sorpresa, però després amb estoïcisme: indefens com estava en el moment en què encetava la dutxa, l’emissió que eixia per aquells altaveus era, ni més ni menys, que una retransmissió radiofònica d’una missa en llatí!! Aquella aparició d’ultratomba radiofònica em va acompanyar durant tota l’ensabonada, la rentada i la torcada.
Ahir, mentre estava a l’excusat –i no és excusa, cregueu-me– , qui em va atacar l’oïda enxampant-me indefens? Doncs el centralisme, com sona. En el moment de la cèlebre desconnexió, en compte de l’emissora de la rodalia, la publicitat i la informació proposada era de Madrid! No de la resta de la Comunidàs: de Madrís.
Hui, tranquil·lament, he desdejunat sense ensurts mediàtics, he decidit reballar la vella ràdio espanyola i acudir a un gran magatzem per fer-me amb un lloro digital que no s’insubordine i no emeta femta, que ja no tenim l’oïda per a tanta pudor hertziana.
La Vall d’Albaida, 25 de gener de 2002.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
