COSTUMS IRREVERENTS / 1- Tinc una ràdio

A Pierre Bourdieu, per obrir-nos els ulls

Lluís M. Segrelles


Com cada matí, carregat amb les lleganyes necessàries, òbric primer un ull, després l’altre, me’n vaig cap a la cuina i, de camí, allargue la mà i encenc un aparell de ràdio de certa edat que creia meu.
Ja fa dies, però, que la màquina, lluny de connectar-me amb la realitat del món exterior, abans de llançar-me a l’asfalt, no fa el que jo li mane. Normalment pose –posava, millor dit– una emissora més o menys progre, d’aquelles que t’ajuda a entendre les coses, a pensar un poquet. Un poquet, no siga que ens rebotem i antiglobalitzem en excés.
La meua –meua?– ràdio últimament aprofita que no estic en condicions de donar-li una resposta correcta en el moment precís, i, jas!, a poc a poc, com qui no vol, em canvia d’emissora. Mentre, una vegada, l’erràtic dial dimissionari d’informació es va transformar en la música canyera i desvetladora de Ràdio 3, em vaig conformar i vaig pensar en una altra manera de despertar-se.
Quan a l’endemà, qui va aparéixer va ser la inaudita (per cada vegada menys escoltada) veu de Ràdio 9, ho vaig assumir amb una certa resignació pedagògica: ja posats, doncs mira, ens assabentarem de noves maneres de destrossar els pronoms febles.
Un altre dia, en el moment de llavar-me la cara amb aigua freda, l’epidermis se’m glaçava mentre només sentia parlar de no-sé-quin congrés de sí-que-sé-quin partit que sembla que acaba de descobrir un continent i un patrioterisme constitucional, ja que fa anys no el conegueren. Tant de gust.
Despús-ahir la cosa anava pujant de color, i m’ho vaig plantejar primer amb sorpresa, però després amb estoïcisme: indefens com estava en el moment en què encetava la dutxa, l’emissió que eixia per aquells altaveus era, ni més ni menys, que una retransmissió radiofònica d’una missa en llatí!! Aquella aparició d’ultratomba radiofònica em va acompanyar durant tota l’ensabonada, la rentada i la torcada.
Ahir, mentre estava a l’excusat –i no és excusa, cregueu-me– , qui em va atacar l’oïda enxampant-me indefens? Doncs el centralisme, com sona. En el moment de la cèlebre desconnexió, en compte de l’emissora de la rodalia, la publicitat i la informació proposada era de Madrid! No de la resta de la Comunidàs: de Madrís.
Hui, tranquil·lament, he desdejunat sense ensurts mediàtics, he decidit reballar la vella ràdio espanyola i acudir a un gran magatzem per fer-me amb un lloro digital que no s’insubordine i no emeta femta, que ja no tenim l’oïda per a tanta pudor hertziana.

La Vall d’Albaida, 25 de gener de 2002.