COSTUMS IRREVERENTS / 5- Desesperança

Lluís M. Segrelles


Desesperança. Aquest és el mot que vaig buscar, desesperat com estava de no trobar res. I vaig trobar.
Curiosament, les referències a l’esmentada parauleta em van dur cap a dos pobles germans, cap a dos pobles que, de manera distinta, pateixen: al País Basc i a Occitània. Del primer, hi vaig trobar articles que en parlaven del terrorisme. Del segon, l’ús literari d’una paraula que ens pot fer pensar en un poble germà del català, amb una llengua germana de la nostra, però que han patit i pateixen un centralisme furibund, del qual en vaig ser jo testimoni l’estiu passat, a Carcassona. En eixir de l’oficina de turisme comentava als meus acompanyants l’escena amb què m’havia trobat, en preguntar al jove i amable informador sobre els pobles que encara parlaven occità i català. Mentre que el català, per a ell, tenia consideració de llengua, i em va informar de visites guiades al castell que es feien en català, pel que fa a l’occità, la seua amabilitat es va transformar en menyspreu cap al “patois”, que, segons ell, “ja no parlava ningú”. Com us dic, davant d’un semàfor comentava el fet en veu alta, quan un ciutadà d’aquella república es va atrevir a intervindre en la nostra conversa sense demanar permís, però afirmant que el que deia l’informador turístic era veritat. I m’ho va repetir en castellà: “¡es verdad! ”.
No estàvem massa convençuts, perquè el nostre viatge havia inclòs el pas per la Provença, per l’Alta Provença, per les valls piemonteses de Pinheròl... i havíem vist els rètols dels pobles subtitulats en occità. I al Llenguadoc, ben a prop de Carcassona mateixa, i també camí dels Pirineus havíem vist cartells que anunciaven festivals i actuacions de grups occitans.
Vam tornar, però, sense haver escoltat ni una sola paraula de la nostra llengua germana.
I ara, a casa, resulta ben curiós com els links i els clics i els hipervincles ens havien portat, de colp i volta, cap on menys ens podíem pensar. I els resultats no han sigut gens decebedors. Furgant furgant, clicant clicant... m’he pogut fer una idea més clara d’aqueix país que havent-lo visitat com un guiri qualsevol.
Per anar fent boca podeu començar per una pàgina de “Montpelhièr e alhors”: Occitania viu au present. No us atabaleu i aneu link rere link veient-los tots, que no tenen desperdici: els omnipresents trobadors, la història dels càtars, les disquisicions lingüístiques... Hi ha, però pàgines com la Ciutat Occitana que compaginen les dades amb els productes de la terra i de la seua gent, i la possibilitat de comprar-los des de casa: senyeres, discos, llibres...
”La fe sens òbras mòrta es” és l’encertat encapçalament d’una altra web (l’Occitània de A a Z) on podreu gaudir de temes lingüístics, gastronòmics, lectures, cançons.. i conéixer l’ocell dels occitans. Però si parlem de llengua, no hi ha cap altra com la lenga occitana, amb atles, diccionaris, estudis dialectals, noms, prenoms i topònims. També podeu consultar la poc atractiva pàgina de l’Institut d’Estudis Occitans, que, amb diferents seus arreu d’Oc, ofereix les seues activitats. O la que, en francés (tot un símptoma), ofereixen des del Quebec canadenc Els occitans d’Amèrica.
Perquè les pàgines més actuals apareixen sovint en occità, francés i anglés, i, algunes en italià també. La millor, al meu parer, és la completíssima d’OccitaNet. Imprescindible. I, per acabar, podeu conéixer alguns dels mitjans de comunicació que fan de l’occità la seua llengua: Ràdio País, i la moderna Oc-TV.Net.
No oblideu tampoc la visita a l’edició de Vilaweb Bordèu, que recull informació del País d’Oc.



La Vall d’Albaida, 2 de març de 2002.