Lluís M. Segrelles
Bonhomia. Potser cap altra paraula com aquesta sintetitze millor el sentiment que provoca aquest xicon muntaverní en tots aquells que el coneixem de fa temps, i amb el qual hem compartit o compartim encara algun aspecte, afició, treball o conversa de les nostres vides. A un País com el nostre, on els homenatges necròfils són la norma, que una nit, entre setmana, acudisquen una cinquantena de persones a felicitar-lo pels quaranta tacos que complia aqueix dia, són tot un símptoma del que us dic. Això va ser la nit del 30 de gener per ser més exactes, a la Tasca Jazz de Montaverner. Ell va vindre enganyat, però els altres, hi férem per estar, i de molt bon grat. A sa mare, la tia Carmen, encara em sembla que li sent repetir una i altra vegada: “Açò, mira que és fort!”.
Companys i companyes del treball, del Palomar, d’Alfafara o de Guadasséquies. Amics d’infantesa, com a fester de Sant Blai, de les Festes Majors o de qualsevol altra festa de Montaverner. Amics de mili, vinguts de la Valldigna, i deixant dona i xiquets malalts. Amics de música, de l’antiga Agrupació Musical o de la nova Banda Artístico-Cultural. Amics del Grup de Danses, del cor de l’església. De la filà Al-Zaraques...
Ben poquius hi van faltar. I ben que els va doldre als que no van poder acudir.
Ben poques persones com Ximo han fet tant i tan desinteressadament pels altres. Tan pocs com ell mereixen un homenatge íntim, sincer, amical. Potser alguns, de fora de Montaverner, el conegueu també, perquè per feina, actuacions de bandes o gestionant escoles de música, ell ha estat en tot. És un d’aqueixos valldalbaidins que, des de l’anonimat, han anat i van construint un poble i una comarca, amb tota la bona fe, fent el millor que saben el que poden. O més. Perquè bona cosa de vegades alguns li ho hem dit: “Xe! No treballes tant!”. I ell, fent-nos més aïnes poc de cas, ha continuat deixant-se la pell: en la Diada Musical, per exemple.
La nit, a banda de l’àpat, va ser propícia per recordar allò que teníem en comú: entre tots havíem enllestit un parell d’àlbums de fotos recollides de tots els amics i amigues. No importava que a la foto apareguera Ximo en segon terme. L’important era recordar en flaix black fotogràfics un instant de tantes vides compartides. I de tantes maneres de pensar.
Ben premonitòria resultava la primera foto d’un Ximo ben menut, a cavall del bombo que son pare tocava a la banda de música. Ell, al llarg de tota la seua vida, després ha tocat el tabal, el bombo, els plats, els timbals, el trombó, la tuba, la guitarra... Tota una vida dedicada a la música. I encara li queda molta corda.
Sé segur que a cada poble, a cada barri de la Vall d’Albaida, hi ha persones com Ximo Sanchis. A què esperem per retre’ls un merescut homenatge?
La Vall d’Albaida, 31 de gener de 2002.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
JOAQUÍN SANCHIS
MONTAVERNER
VILAWEB (DIARI ELECTRÒNIC INDEPENDENT)
En resposta a
COSTUMS IRREVERENTS / 2
de LLUÍS M. SEGRELLES
Lluís:
Així com suggeries al teu article del 3 de febrer 2002 quan parlaves del meu 40 natalici, vull, dec i tinc de molt bon gust, afegir la meua opinió a tot el que en ell dius i que em sembla, des de la meua humil i a la volta homenatjada posició, tan meravellós com sincer, passant per entranyable i emocionant.
Potser aquestes paraules no em permetran ser lo suficientment eloqüent com per a fer-vos entendre el que una persona sent quant el seus arrimats li ofereixen l’oportunitat de viure una intensa estona d’emocions, de records, d’imatges, de paraules i a la fi de sentiments evocadors però sempre fidels indicadors de l’afecte que senten per u mateix.
Això és el que m’ha ocorregut a mi i vos assegure que es tracta del millor dels obsequis que li poden fer arribar a una persona.
Pense de vegades que puc no haver estar mereixedor de tan valuós regal, i així crec oportú afegir i destacar la importància i el valor que representeu per a mi tots aquells que, en aquesta ocasió i des de l’ombra del teló d’un protagoniste homenatjat, heu sabut dir “T’ESTIME” amb la mateixa sutilesa i cura que al llarg de tota una vida heu permés estar copartíceps de cadascuna de les experiències, moments o vivències que l’àlbum fotogràfic de la meua vida haja pogut recollir. Sense vosaltres res haguera estat possible, i pot ser, res haguera estat motiu d’homenatge.
És de veres el que dius de que a cada poble, a cada barri de la Vall d’Albaida, hi ha persones com jo.
El que podrà tindre més complicació serà trobar un col·lectiu de gent que, com vosaltres, sàpia i vulga deixar de costat les seues obligacions quotidianes per a, en el moment clau, donar eixa abraçada d’ànims que a tots ens resulta de vegades tan necessària per a seguir vivint.
En obligada i justa correspondència deixeu-me que, mitjançant aquestes meues paraules, pugau també sentir-vos tots felicitats pels vostres bons sentiments i bones actituds.
GRÀCIES A TOTS VOSALTRES PUC JO SER COM SÓC.
JO TAMBÉ US ESTIME
PER SEMPRE
XIMO
Publica un comentari a l'entrada